Convivència | Anem de bòlit

- No et fa res, oi, que t'agafi uns bolquers i unes tovalloletes, una mica de pernil i un flam? Es que hem anat de bòlit i ens ho hem deixat tot.

- Ostres, havíeu de treballar?

- No, no hem fet res. Ens hem quedat a casa.

M'envegen?

Al mateix carrer, em creuo amb el Xavi Bosch (que alt!) i amb el Pere Arquillué (quina mirada!). Al mateix aparcament, m'entrepusso (literalment) amb el Carles Capdevila (de nou, que alt!) i vaig darrere de l'Antoni Bassas (quan no feia les Amèriques). I el nen comparteix camió de bombers en un parc infantil amb un dels de l'Eva Piquer. Al mateix espai, el Xavier Cassadó em veu tan perduda que m'indica el camí correcte. Faig l'aperitiu al costat del Lluís Marco, que no aixeca els ulls del diari. Al súper coincideixo amb la Montse Guallar i a la perruqueria, amb el Joan Maria Pou. Ja ho dic jo, que som un país petit.

Els ho dic que m'agraden? Que ho fan molt bé? Que són una mica meus sense conèixer-los? I que no vull saber absolutament res més de la seva vida (és per la seva feina, que els admiro) però em fa contenta compartir aquest petit pedaç amb ells? No estan treballant, estan vivint i tenen dret a l'anonimat. Però no necessiten sentir-se reconeguts (vol dir que la seva feina arriba...)? I si qui s'hi acosta és per queixar-se?

Envegen el meu anonimat, ara que ja no el tenen?

De l'allioli als panellets

Quan vaig lligar el meu primer allioli... No, perdó. Quan després de molts anys d'intents vaig aconseguir lligar un allioli (ara, sí) ho hauria d'haver sospitat.



No, que sí, que alguna coca havia fet. Pels nens a l'escola, per algun aniversari...
Teniu raó, quan la intolerància a la lactosa va entrar a casa nostra em vaig espavilar una mica més... Res de l'altre món, però la coca de iogurt ja no colava...
I llavors arriba la gran i diu que els panellets aquest any els han de fer a casa, en grup. Ah, sí, i que només pot ser a casa nostra.
Ostres, ja és divendres? D'on trec les receptes? Una mica de cerca en aquests blocs de cuina... Ai, mira, aquestes receptes de la Taula d'en Bernat i la seva amiga Irene. Són ideals: senzilles, entenedores i divertides.
No deixem de pensar en alèrgies i intoleràncies: adaptem la recepta dels cocos de Vida Culinaria.
No hem tingut temps de deixar reposar la massa (sempre amb presses) i donar forma ens ha costat no sabeu com (si només féssim boletes...), ens ha costat lligar els cocos... Però tampoc no han quedat tan malament... oi? Me n'oblidava: boníssims!!!

A dalt a la dreta

Darrerament, eres allà. Abans, no ho sé, tinc tan mala memòria. Però era la meva pàgina obligada del suplement. Rebregat a la bossa, entre papers a la tauleta de nit, no anava al reciclatge si no havia llegit Solà, Serra i Teixidor i, quan voltaven per allà, Cabré i Sánchez Piñol. I també la Piquer, per passar una estona desacomplexada. I darrerament el Llort, per la sorpresa.

T'ho confessaré: quan parlaves de congressos i jornades, el volt era més curt. Què vols, sóc de ciències, jo. Però quan parlaves d'una traducció, o defensaves la llengua, o argumentaves esclars i deunidós, em tenies allà, passant i repassant, mirant d'entendre-ho tot. No només el fons, també la forma.

Des del que espero que sigui un gran grup dels que no t'hem gaudit a les classes, perquè no som estudiosos, però estimem la nostra llengua i ens agrada tenir-ne cura, moltes gràcies per tot. També nosaltres som una mica més orfes avui...

"[...] ni un minut més inferior a cap altra."

60 anys

No entens el món sense nosaltres: hem estat el teu objectiu, la teva raó de viure, la base de tot. De vegades, la càrrega ha estat feixuga (per tu i per nosaltres), la responsabilitat excessiva, l'exigència altíssima, però tot sovint les rialles han fet acte de presència i més enllà del nostre petit espai no hi havia res. Hem après amb tu que no hi ha massa cosa a discutir quan un pensa una cosa i l'altre, una altra, però també que davant de les dificultats de la vida l'única opció possible és un pas davant de l'altre, la cara ben alta i l'esperit alegre. T'hem entès molt millor quan t'hem pres el relleu però et seguim necessitant tant...

A tothom que em pregunta dic que no es paga amb diners tot el que has fet per nosaltres i encara fas. Tampoc no ho permetries (gasta-t'ho, nena, que per això treballes).

Sé que el millor regal que et puc fer és seguir el teu exemple, però en un dia com avui necessitava dir-t'ho i fer-ho saber a tothom:

Moltíssimes gràcies i per molts i molts anys!!!

Moment 1#1

Els nostres pantalons reposen junts damunt d'una cadira després de la planxa. L'un damunt de l'altre. Tinc pressa i no me n'adono. Els agafo per desar-los i ho veig. Entre el teu i el meu només hi ha dos centímetres de diferència.

La gran se'ns està fent gran, gran...

Aprendre a navegar

N'estic farta, cansada, esgotada, de sentir notícies que deixen la xarxa pel terra. Tanta negativitat, tant desconeixement, tantíssima por al canvi... Però ja se sap, abans la gent era encantadora, tothom se saludava pel carrer, tothom s'estimava, i vet aquí que arriba la xarxa (amb els estafadors, els pederastes, els pocavergonyes...) i ho fot tot enlaire.

Doncs no, no és això de cap de les maneres. L'eina que tenim a les mans és tan impressionant que ens fa por perquè encara és molt nova. Ens està oferint tot allò que hem estat desitjant i no teníem: el do de la ubiuqüitat, els viatges instantanis, un megàfon per a difondre idees... Evidentment que s'hi cola tothom però, oi que no sortim despullats al carrer? Oi que no expliquem les nostres intimitats a tothom que passa? Oi que no anem cridant els dies que serem de vacances a tort i a dret? Només cal això, aprendre a navegar.

En el seu dia, la impremta també en va espantar més d'un i es va prohibir llegir i es van restringir les lectures. Sí, hi ha llibres molt dolents (no només pel contingut, també per la forma) però per això direm als nostres fills, als nostres amics, a nosaltres mateixos que no hem de llegir? I totes les vides que deixaríem de viure?

Moment 2#1

El nen i jo ens barallem. Perquè em contesta malament quan li demano que faci una cosa. Perquè té un d’aquells dies en que tot el posa de mala lluna. Perquè ha entrat a l’espiral i no aconsegueix baixar-ne.

Marxa a l’habitació. Passen dos minuts.

Apareix a la cuina: “Perdona mama. Tot ho faig malament. Diga’m fracassat”.

Tampoc era això, bitxo, tampoc era això...

Els nou pisos de l'escala

  • Primera planta
    • Mare al cub. Si una cosa he tingut clara a la vida és la voluntat de ser mare de tres criatures i això ja ho tinc. La gran, el nen i la petita són els fonaments de la casa.
    • País petit. M'estimo el meu país i la meva llengua i no entenc que no s'entengui.
    • Ferida de lletres. Sempre, sempre, sempre duc un llibre a la bossa. I si se m'espatlla el cotxe, es penja la xarxa, hem d'esperar massa al metge i no tinc res per llegir??? Quan queden menys de cinquanta pàgines, en duc dos. I si poden ser d'autors del país, encara millor. I si els trobo a la biblioteca pública, tres punts. I si no hi ha cap llibre... és que hi ha uns mots encreuats!!!
  • Segona planta
    • En grup. Esplais, corals, esbarts, grups de teatre, ampes... Una altra manera d'entendre el lleure.
    • Manetes. Acabo de recuperar la mitja, m'agrada el ganxet, he fet punt de creu, faig col·lecció de receptes, tinc el balcó ple de plantes... En aquest nou món de la virtualitat, necessito fer coses amb aquestes dues manetes.
    • En xarxa. Professionalment i vocacionalment, em moc per la xarxa i m'apassiona programar-hi i bellugar-m'hi.
  • Tercera planta
    • Fan comèdia. En aquest país tenim grans artistes de teatre, circ, cinema... Valorem-los, estimem-los, felicitem-los, promocionem-los.
    • Vet aquí. De petita, m'asseia al costat dels avis i els demanava que m'expliquessin històries. Encara ho faig ara, encara pregunto, encara m'apassiona aquesta part petita de la història, la de les persones.
    • Pollegueres. No m'agrada que em donin lliçons. No suporto anar a comprar roba. Em rebenta la gent que sempre es queixa... per això només dedico un pis a les coses que em treuen de polleguera.

Trenco el gel

Fa uns quants anys que segueixo blogs, un parell que estic enganxada al Google Reader i uns quants mesos que, davant de situacions, comentaris, lectures penso... això té un post.

De seguida he tingut clar que serà un poti-poti de moltes coses perquè així és la meva vida i els meus interessos. La mort propera de la meva àvia, que era portera, em va fer pensar en el blog com un bloc (quina gràcia) de pisos i d'aquí li ve el nom. Bugaderes perquè els meus altres avis tenien un safareig públic i 39 perquè són els anys que tinc quan l'estreno i, tot i que sóc de les que els agrada fer anys (malament rai el dia que en deixem de fer), m'agrada tant aquest número que el volia conservar en alguna banda.

Per cert, neta de portera i bugaders, potser sí que m'ha costat massa arrencar...

Diuen que la primera bugadera que arribava al safareig a l'hivern havia de trencar el gel per posar-se a rentar i d'aquí ve l'expressió. Doncs el primer pas ja està fet. Ara només caldrà anar ensabonant la roba...