No llegir, és inimaginable

Joan F. Mira (Vist al  Rodamots).

Avui és el dia del llibre i la rosa, de les paraules i l'amor i, sobretot, de l'amor a les paraules. Sortiu i gaudiu-ne i deixeu-vos endur per una contracoberta seductora, un títol encertat, una primera frase prometedora... Hi ha un llibre que us està esperant per dur-vos de viatge, no us el deixeu perdre.

En cas de dubte, aquest any, Sales / Calders / Tísner / Rodoreda. Aposta segura.

Bona diada a tots!!!

I si pot ser també amb música. I si pot ser amb bona música. I si pot ser amb bona música de cobla.

Hauríem de començar per ser massissos com les estàtues...

sense tota aquesta repugnant complicació que traginem per dintre sense saber-ho.
Incerta glòria / Joan Sales (1912 - 1984)

Demà, demà és Sant Jordi!!! Aquest any hi ha tantes coses a celebrar...

Posem l'aniversari d'algú que va tenir una incerta glòria.

Que va canviar la Colometa per la Plaça del Diamant ara fa justament cinquanta anys.
Que publicava en la seva llengua malgrat tot.
Que escrivia cartes personals amb vocació literària.
Que no s'estava de dir el que pensava.
Que va escriure i tornar a escriure i tornar a escriure la mateixa novel·la.
Que tenia un amic poeta
Que s'ha-de-llegir.
Com el recupera algú que té un racó dalt del món...

Puc ben dir que ho he perdut to menys el record...

... i és sots aquest record que em poso a escriure .
Paraules d'Opòton, el vell / Avel·lí Artís Gener Tísner (1912-2000)

Només queden dos dies, dos dies i ja serà Sant Jordi!!! Aquest any hi ha tantes coses a celebrar...

Posem l'aniversari d'algú que hi veia molt clar amb un sol ull.
Que aixecava la bandera en senyal de llibertat.
Que sabia viure i veure.
Que jugava amb les paraules però sobretot amb les definicions.
Que parlava un castellà mexicà acatalanat.
Que explicava la seva història de manera sublim...

Algú ha perdut una cosa molt important...

... en un jardí de casa bona.
El principi de la saviesa, a Cròniques de la veritat oculta / Pere Calders (1912-1994)

Només queden tres dies, tres dies i ja serà Sant Jordi!!! Aquest any hi ha tantes coses a celebrar...

Posem l'aniversari d'algú que portava les històries una mica més enllà.
Que duia el somriure instal·lat a la boca.
Que coneixia als japonesos encara que duguessin barretina.
Que no celebrava el Pare Noel. A casa, sempre hem fet els Reis.
Que va trobar l'encaix perfecte en la germana d'un bon amic, lluny, molt lluny de casa.
Que va decidir engegar un coet l'endemà, a les tres de la matinada.
Que va descobrir quantes coses es poden perdre en un jardí de casa bona.
Que havia de comprar una planta que creixés molt de pressa, però  molt de pressa, molt de pressa...

Quants saberuts que no llegeixen gaire

     Tot n'és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
     Tot n'és ple

Tot n'és ple, a Desa aquest llibres al calaix de baix / J.V.Foix

Només queden deu dies per Sant Jordi!!! Plou, fa vent, surt el sol i el carrer té aquell color de tempesta que no sap si venir o no, s'ho pensa, i torna el cel ben blau.

Com el temps, arriben els llibres. Per tot arreu en trobes, com una pluja, com el vent a la cara, abans de la tempesta. No els volem perquè ens facin saberuts, els volem per ser savis. No els volem per ser elefants sagrats, els volem perquè ens creixin ales i sortir volant...

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll

Nocturn per a acordió de Joan Salvat-Papasseit


Ni vaig fer vaga ni em vaig indignar. No m'agrada on és la meva economia. Em sulfuro quan sento indemnitzacions i sous d'alts càrrecs bancaris mentre petites empreses tanquen. No m'ho puc creure quan veig la quantitat d'immobles propietat dels nostres polítics que no van fer res amb la bombolla immobiliària.

Però em nego a renunciar a un dia del meu sou, tal i com està la situació, per donar força a unes organitzacions que potser en el seu dia van tenir sentit però avui estan obsoletes i enganxades als seus esquemes antiquats. La majoria d'ells no han trepitjat una fàbrica, no saben què és guardar fusta al moll. Ens estan prenent el pèl per totes bandes.

Hem de trobar una altra manera. Hi ha de ser. Una altra manera de fer-nos escoltar, de canviar les coses. N'estic absolutament segura.

Potser em quedo sola sota la figuera. Si és així, com a mínim que m'acompanyi un txa-txa-txà.

Gosa el moment que t'ha sigut donat

Cant de novembre a  Visions i cants / Joan Maragall


La tardor i la primavera tenen una relació particular. No els agraden els extrems però tampoc els agrada la monotonia. Ara vent, ara pluja, ara vida. M'agraden precisament per això, perquè no tenen por al canvi, a la transformació, perquè saben que cal que tot canviï perquè tot segueixi igual.

Cal prendre decisions i no sempre és senzill. Cal denunciar sense por tot allò que no és just, encara que ens pugui portar problemes. Cal defensar la llibertat, l'honestedat i la democràcia, perquè són els nostres pilars bàsics.

No us deixeu enganyar per la traducció fàcil del verb. Gosar vol dir tenir el coratge suficient. I això és el que ens cal. Cada dia i en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida.

Ja ho sabeu, un llapis mai no dibuixa sense una mà.

Em preguntes perquè ho faig / només ho faig per tu

Només ho faig per tu a Concert de mitjanit / Sau

Em va costar. El nen m'ho demanava però reconec que el faig fer suar. La gran també s'hi va apuntar. De manera que, dissabte, tots tres, vam anar al teatre. Al Victòria, el primer teatre al que vaig anar només amb amics a veure una obra professional: La botiga dels horrors. Em vaig enamorar del Pep Anton Muñoz. I dels musicals. I del Victòria.

No es estrany que em posi nostàlgica perquè el que vam anar a veure era Sau. I Sopa de Cabra. I els Pets. I Duble Buble. I Lax'n'Busto. El Cop de Rock més dolç que he rebut mai, ple cançons que em permetien cantar la meva música en la meva llengua.

Potser la mandra d'acostar-m'hi era la por al sacseig, a veure tot el que ha passat d'allà fins aquí. Ben bé el que explicava la història damunt de l'escenari. Ja m'he sacsejat i ho vaig començar a fer en directe, cantant-les gairebé totes i, al final, pujant al Tren de mitjanit i al Cop de Rock i al que fes falta, mentre la gran i el nen em miraven entre incrèduls i al·lucinats.

Dissabte és la vostra última oportunitat. De reviure. De tornar-hi. I de fer un traspàs generacional. El nen ha pres el programa i fa cerques per escoltar l'original de totes les cançons.

Gràcies per tornar-nos la música, la lletra i els records.

És quan plou que ballo sol

És quan dormo que hi veig clar, a On he deixat les claus.../J.V.Foix


El surrealisme es fa present a les nostres vides de les maneres més inesperades. És allò que diuen que de vegades la realitat no és gens versemblant.

Dines a un local ple de gent encantadora i se t'acut comentar que és el teu aniversari. De cop i volta, mentre prens les teves herbes, se t'acosten a cantar-te la cançó d'aniversari i et porten una espelma. Resulta que un ballarí internacional que corre pel local s'hi ajunta. Tu, l'espelma, el ballarí i les millors cambreres de la capital. No hi ha proves (no sóc persona de reacció ràpida), més que un sotrac, un impacte, un "està passant?".

Fas ús de les eines comunicatives que t'ha regalat el teu temps. I una de les blogueres més actives, ganxeteres i energètiques de la xarxa t'envia una cançó personalitzada cantada ves a saber en quin racó.

Demà dinaràs al lloc on fa un any vas viure un d'aquells moments. Aquest cop amb grup reduït però selecte. I tornarà a ser festa perquè cada dia ho ha de ser. Al vespre, esperes cremar-te amb un dels teus petits grans plaers.

Que un dels mestres del surrealisme poètic em doni un cop de mà i acabi d'arrodonir-ho tot plegat. O no.