Carrer de les Bugaderes, 39

És la clau de tot, la clau mestra. Obre tots els apartaments de l’edifici. Ja li va bé, perquè la del primer primera viatja sovint i li ha de regar les plantes. El del segon tercera sempre es deixa alguna cosa. Puja al seu pis, ho recull i ho té preparat per quan vingui el seu amic. El segon quarta el té llogat una executiva agressiva que l’utilitza per escapar-se de tot i de tothom i que mai duu la clau al damunt. El del tercer primera va tenir un sotrac econòmic i el van fer fora però, de tant en tant, encara el deixa entrar. Les noies del tercer tercera programen videojocs i, quan arriba un paquet al seu nom, no cal ni que truqui: el deixa al rebedor i surt. Quan ja no hi sigui, entendran que cap feina és petita. Tot depèn de la mirada. (Concurs de microrelats, 6a participació, 2016)

Sobretot si són panys mentals, sobretot si són mentals. No, dels altres no n’entenc, però per als panys mentals tinc la recepta perfecta. Molt senzill. Te m’acostes a la biblioteca, a la secció de poesia. Ei, qui diu biblioteca, diu llibreria, que la casa és forta. M’agafes un llibre i l’obres a l’atzar. T’atrapa? Ja hem fet una volta a la clau. No t’atrapa? A per un altre. Així fins a nou vegades. Ei, jo ho faig nou vegades i em funciona. Sí que ho he provat amb altres llibres, sí, però quan és un pany d’aquells que es resisteixen, només te’n surts amb la poesia. Que per què? Perquè és la clau de tot. (Concurs de microrelats, 5a participació, 2016)

Sap que totes les respostes estan dins de la caixa que guarda la inspiració. El problema sempre és trobar-ne la clau i ara no recorda on nassos la va deixar. S’aixeca i mira de recordar què en va fer la darrera vegada. Mmm... Potser va quedar sota la recepta de mona de fruites de l’àvia. No, si encara no l’ha tret, encara té temps. La de la crema catalana! Sí, sempre ha d’obrir la caixa per mirar de descobrir l’ingredient secret que l’àvia no li vol explicar. Aix! Però llavors se li va ocórrer un conte per al concurs de la biblioteca i va deixar la clau per allà al mig. On és la refotuda clau? Tothom tranquil: la trobarà. No conec una serrallera millor quan es tracta d’obrir panys que es resisteixen. Sobretot si són panys mentals. (Concurs de microrelats, 4a participació, 2016)

La cicatriu de l'adjectiu idoni llençat al moment perfecte encara és visible tants anys després. No he perdut la mania de resseguir-la amb el dit índex, tal com feia la Colometa amb les seves balances, cada vegada que faig dissabte de la prestatgeria. El llibre ha envellit amb mi. La cola del llom va cedir i els plecs cauen i es desendrecen sempre que l’agafo, però m’agrada que sigui així. Tots els llibres que acarono amb el drap de la pols m’han marcat amb talls o esgarrinxades. Només alguns han deixat cicatrius, algunes de molt més recents, d’altres de més profundes, però cap com la primera. La bellesa de la vellesa em fa reviure el moment en que vaig saber que la lectura m’acompanyaria tota la vida. (Concurs de microrelats, 3a participació, 2016)

Cada dia, tots dos anàvem a aquell lloc tan estrany on les paraules eren silencioses i no hi havia fronteres. Sèiem un davant de l’altre, prop de la finestra, perquè la vida de fora es barregés una mica amb les històries de dins. Deixàvem els trastos i miràvem l’estat de les plantes del terrat. Sospiràvem profundament i triàvem el llibre del dia. Sense idees prefixades. Una portada, un títol, una olor... Tornàvem a seure, ens miràvem i tres, dos, un... Primer, desapareixien els sons. Després, el mobiliari, la finestra. Podíem anar al desert africà d’abans d’ahir o al planeta més llunyà de demà passat. Una hora de rellotge i l’aterratge. Finestra, mobiliari, sons i la seva mirada. Ens aixecàvem i sortíem, però ja no érem les mateixes. Una duia una mica de sorra a la sabata. L’altra, la cicatriu de l’adjectiu idoni llençat al moment perfecte.  (Concurs de microrelats, 2a participació, 2016 i guanyador del concurs)