Carrer de les Bugaderes, 39

Avui en faries quaranta. Just tres setmanes després dels meus. Com sempre. Dia per dia. I ens trucaríem i ens explicaríem què fan els nens aquesta setmana. No ens caldria allargar-nos gaire: cada setmana ens trucaríem, o ens escriuríem, perquè costa conciliar horaris de trucades. Això si no fossis de promoció de la teva darrera novel·la, un gran èxit de crítica però encara més de lectors. M'explicaries que la gran ja té un noviet i els bessons donen molta guerra. Que això de ser autònom i anar-se a buscar la vida dóna molts maldecaps però et permet veure com creixen els teus fills. M'agradaria ser una de les poques que llegissin els teus manuscrits abans de publicar-los i que escoltessis les meves recomanacions de lectora apassionada. Però encara més tenir un dels papers protagonistes en un grup de teatre amateur de les teves primeres proves d'escriure una obra de teatre. O un paper secundari però pensat només per mi. Riuríem tant junts!!! Recordant les nostres adolescè...

De tenir una única filla a la família nombrosa. De viure a la Gran Ciutat a viure en una de petiteta. De la privada a la pública (amb el mateix tipus de contracte, això sí), amb un any d'atur al bellmig. De les ulleres de pasta a les ulleres sense marc. De quatre cabells blancs al bany de color. De patir per l'escoleta a començar a pensar en l'institut. D'una llicenciatura a dues llicenciatures. D'anar a veure les pel·lícules independents britàniques a saber-me tots els diàlegs de qualsevol pel·li de Pixar. De tenir dos nebots a tenir-ne set. De passejar tranquil·lament pel parc a fer malabarismes per arribar a totes les extraescolars. De no tenir mòbil a navegar-hi. D'haver perdut el contacte amb antics coneguts a recuperar-los i recordar perquè hi havia perdut el contacte. Dels coneguts físics als amics virtuals. De tenir sis canals de televisió a poder veure-la a la carta. De trigar un quart d'hora a canviar els bolquers a fer-ho asseguda a ...

Les reunions personals amb mestres de l'escola mereixen ser objecte d'estudi. Perquè jo pregunto, tan malament ho fem les famílies? Un any i un altre, les mestres de la gran i el nen ens han repetit els mateixos problemes. No, si nosaltres amb els diagnòstics hi coincidim. Però passa que cada any ens diuen que a casa no hem de fer res de res, que ho resoldran a l'escola . Aquest any, amb el bemolls plens, els hem recordat que és el mateix discurs de cada any i que petits problemes es van fent grans problemes. En tots dos casos, n'obtenim la mateixa reacció: cara de sorpresa. Sí, nosaltres ja ho sabem, els nostres fills no són els més problemàtics, ni els que més criden, ni els que van més endarrerits (a aquests se'ls pot fer classe de reforç) però són allà, també caldria atendre'ls, no? Ja ho sé, hi ha vint-i-cinc nens a la classe. Per això ens oferim, utilitzeu-nos!!! De debò els pares som tan inútils? En tots dos casos, a més, els problemes es podrien r...

... però jo els compraria la fàbrica sencera!!! Quan se'n sap, se'n sap. I punt. I que som collonuts, que coi!!!

Reunió de feina amb un proveïdor informàtic extern: "Us deixem el full de ruta del software. Ho volem tenir el primer quarter,  per tant ens caldria saber-ho ASAP ". I es queda l'home tan tranquil. Perquè hi ha tants suposats professionals que creuen que si deixen anar algunes parauletes màgiques tothom fliparà en colors ??? Del món de la informàtica o de tots en general. Encara gràcies del full de ruta... Però què li ha fet el pobre trimestre perquè me li foti quarter ? I per què em deixa anar un ASAP  quan els mateixos anglòfons gairebé només ho utilitzen per escrit i, si ho haguessin de dir en català, dirien "a-essa-a-pe"? Posats a dir, que diguin AMAP i ho catalanitzen. Sí, tampoc és tan difícil: Al Més Aviat Possible. Llavors sí que deixaran a tothom amb un pam de nas.

Fa 25 anys que visc dues vides. A mi no em deixaven ni tan sols entrar a l'hospital: l'havíem de saludar des de la finestra. I només teníem 7 o 8 anys. Només li quedaven mesos, però va resistir fins als 15. Hi ha qui diu que l' Albert Espinosa sempre parla del mateix. Ja ho diuen que són les orelles que escolten les que interpreten el missatge. Hi ha molts tabús familiars, socials, interns que l'Albert rebenta i hauran de ressonar, i ell hi haurà d'insistir i insistir, perquè cal que se l'escoltin . Ara hi ha pallassos, dibuixos, vida dins dels hospitals. Gràcies, Albert, per tot el que hi tens a veure. Jo ja he vist el primer capítol de la sèrie per internet. No és una "sèrie de metges", és moltíssim més que això. Ha de ser un èxit, perquè segur que només veure-la ens fa més persones .